Cada setze d'octubre, la Teresa, encén un fanalet i camina cap al bosc. Quan arriba continua caminant fins a trobar-se amb la Llaguna de la lluna. Allà, seu i taral·lejant una cançó d'un vell romanç. Gaudeix de la brisa tardorenca, i mira el reflex de la lluna dansar sobre l'aigua. Ella espera. Espera amb el paisatge com a entreteniment i les estrelles com a companyia. Espera amb el bosc com a únic testimoni. I continua esperant fins que succeeix, el fanal s'apaga. Teresa somriu, davant seu com un miratge, l'Antoni. L'amor de la seva vida i el de la seva mort, l'anomenen amor etern, oi?

Lentament, una silueta fantasmagòrica s'apropa. No es poden tocar, encara han d'esperar. Maten el temps parlant, com solien fer, fins que el rellotge de l'anti marca mitjanit.

Antoni agafa de la mà a la Teresa i junts dansen al so de la brisa i la cantarella de l'anciana, que encara recorda la cançó que van ballar a la boda. I s'estimen, s'estimen de prop, fins que el cel es torni taronjós i el sol deixi d'amagar-se, quan això passi, s'estimaran des de lluny fins al setze d'octubre.